Perfotomativitat 13 febrer 2025

De matances i d’innocents
Nela (Manola Roig Celda)
Face to Face
Nela (Manola Roig Celda)

VALENCIÀ

Només entrà es trobaren Cara a Cara. L’una no deia res, l’altra sols mirava. El món havia emmudit, i elles per un instant havien traspassat la frontera del temps i s’havien trobat.

Avançà. Entrà. L’estança era gran, però acollidora. La remor silenciosa de les veus acompanyaven les obres atorgant-los un aire distingit i melodiós. La quietud de l’instant atrapat en aquelles teles de mides ni grans ni menudes,
traspuava una simfonia de formes i línies que de vegades recordava altra època, recordava el quatroccento. Cossos reals encaixats en teles bidimensionals amb inquietuds d’avantguarda.

Just enmig de la sala il·lustració i paraula interpretaven en làmines monocolors i de diversitat acolorida una òpera visual que emocionava i sense voler li arranca un somriure innocent. L’espectacle de fantasia i llibertat la deixa
embadalida. Escenes d’altres paisatges, paraules d’altres vides, colors del país de les meravelles tot això i més romania allí esperant, com la criatura espera en el ventre de la mare.

Encara plena de formes i teles, el veié per primera vegada. Estava allí. Aquell oli amb olor de passat i present. Sempre al capdavant. Sempre a l’avantguarda. Li contava una vella història mentre ella observava l’actualitat del relat. Una
matança absurda sense cap sentit. Sentia el dolor de les imatges, els plors dels infants i ara, el soroll de les bombes que destruïen el passat, el present i el futur de tantes vides perdudes.

I l’artista plorava per ser profeta inesperat de mals auguris. On el goig ho havia d’omplir tot només quedava la mort. I ella només podia simular la vida. Denunciar la matança tan cruel ahir com hui. De matances i d’innocents parlava la història, contava el llenç, sentien els cors.
Mentre cridaven les veus: Mai més!

Nela (Manola Roig Celda)
01 de març del 2025
ROSARIO VELASCO –Su memoria fue traspapelada- paraules d’Estrella de Diego

Exposició de Rosario de Velasco. 7/11/24/ fins 16/02/25
Museu Belles Arts València.

LÍNEA DE TIEMPO
https://museobellasartesvalencia.gva.es/documents/169021322/177155200/Rosario+de+Velasc
o_Linea+del+tiempo_ESP.pdf/ccf0224f-cfc6-49a9-8d9d-122f9c6f1613

VIDEO DE LA EXPOSICIÓN

CASTELLANO

En cuanto llegó se encontraron Cara a Cara. La una no decía nada, la otra solo miraba. El mundo había enmudecido, y ellas por un instante habían traspasado la frontera del tiempo encontrándose.

Avanzó. Entró. El aposento era grande, pero acogedor. El rumor silencioso de las voces acompañaban las obras otorgándoles un aire distinguido y melodioso. La quietud del instante atrapado en aquellas telas de medidas ni grandes ni pequeñas, rezumaba una sinfonía de formas y líneas que a veces recordaba otra época, recordaba el quatroccento.

Cuerpos reales encajados en telas bidimensionales con inquietudes de vanguardia. Justo en medio de la sala ilustración y palabra interpretaban en láminas monocolor y de diversidad coloreada una ópera visual que emocionaba y sin querer le arranca una sonrisa inocente. El espectáculo de fantasía y libertad la dejó embelesada. Escenas de otros paisajes, palabras de otras vidas, colores del país de las maravillas todo esto y más permanecía allí esperando, como la criatura espera en el vientre de la madre.

Todavía llena de formas y telas, lo vio por primera vez. Estaba allí. Aquel óleo con olor de pasado y presente. Siempre en cabeza. Siempre a la vanguardia. Le contaba una vieja historia mientras ella observaba la actualidad del relato. Una matanza absurda sin ningún sentido. Sentía el dolor de las imágenes, los llantos de los niños y ahora, el ruido de las bombas que destruían el pasado, el presente y el futuro de tantas vidas perdidas.

Y la artista lloraba por ser profeta inesperada de malos augurios. Donde debía haber gozo solo quedaba muerte. Y ella solo podía simular la vida. Denunciar la matanza tan cruel ayer como hoy. De matanzas y de inocentes hablaba la historia, contaba el lienzo, sentían los corazones. Mientras gritaban las voces: ¡Nunca más!

Traducción Manola Roig Celda.